Daniel Climent:Antiguo alumno

 

Quan se’m va convidar a escriure a la revista de la nostra Escola per compartir la meua experiència com a estudiant d’Obres Públiques, la primera sensació que vaig experimentar va ser la de desconcert. Fa ja cinc anys que vaig acabar d’estudiar a la UA i aquesta distància em semblava massa gran per poder reflectir acuradament el que aquells temps van significar per a mi. Però de seguida em vaig adonar que era precisament aquesta distància la que em feia fàcil distingir les coses que realment han resultat decisives per a la meua formació i que més valore hui. 
Aquesta primera etapa universitària com a estudiant d’OOPP em va proveir dels fonaments sobre els quals estic edificant el meu futur. Uns bons fonaments sense els quals, tal i com bé s’ensenya a l’Escola, és impossible dur a terme cap construcció amb èxit.

D’entre tots els actius que em van proporcionar els meus temps a OOPP, el més preuat és l’esperit de treball que vaig haver d’adquirir. Superar els nostres estudis exigia adoptar hàbits d’estudi més estrictes que mai. Però també requeria una organització eficient del temps  per combinar equilibradament les obligacions i l’oci, cosa amb la qual jo no comptava i que em va costar assumir. Recorde les nostres indignacions, ridícules i simplistes, en contra de la suposada “injustícia” que representava el fet que uns altres universitaris, a diferència de nosaltres, no es vegueren forçats a tants sacrificis. Però és només amb el pas del temps que un se n’adona que aquelles habilitats i actituds positives envers del treball que la nostra Escola ens va proporcionar, resulten hui un avantatge impagable, no només front a uns altres professionals, sinó també en la resta d’àmbits de la nostra vida.

Afortunadament, la sensació de sobreesforç que de vegades m’envaïa la compensaven amb periodicitat alguns professors, el desvetllament dels quals per transmetre’ns la seua sapiència superava qualsevol esforç que jo feia. Aquells professors per a qui els alumnes érem una prioritat i que ens demostraven que eren conscients del nostre potencial, però també de les nostres limitacions. Bons professors, com Miguel Ángel Climent, Vicent Baeza o Javier Rojas entre molts altres, que junt amb la resta m’obriren gradualment les portes d’un món, el de l’enginyeria civil, l’abast del qual sobrepassava de llarg allò que s’estudiava als programes de cada assignatura.
Així ho vaig poder comprovar de primera mà durant el meu treball final de carrera a la Gerència Municipal d’Urbanisme d’Alacant, sota la supervisió atenta de Lázaro López.  Allí afloraren davant meua les nombroses implicacions, no només tècniques, sinó també econòmiques, socials, institucionals i ambientals que impregnen fins i tot l’enginyeria civil de petita escala. Però, afortunadament, a OOPP havia après molt més que Resistència de Materials, Topografia, Formigó o Ferrocarrils. Havia après a perdre-li la por a aprendre. I aquesta actitud, suportada per la formació robusta i versàtil que se m’havia procurat, m’aportà i encara m’aporta seguretat suficient per escometre reptes de naturalesa múltiple.

I no sóc l’únic. Entre els meus amics de promoció, molts treballen hui en activitats estimulants en camps diversos, que van des de l’optimització estructural de ponts fins al desenvolupament de patents de nous formigons en departaments de R+D+i de multinacionals, passant per la direcció d’estacions depuradores. Altres ocupen posicions rellevants en consultores d’enginyeria, constructores i a l’Administració. En el meu cas, vaig continuar amb Camins a València juntament amb un MSc en Gestió de l’Aigua a la Universitat de Cranfield a Anglaterra i, després d’algun temps treballant com a enginyer de projectes, inicie ara una nova aventura acadèmica de postgrau, a la Universitat de Stanford, a California, vinculada amb la gestió multidisciplinar en enginyeria. No tindran els nostres anys d’OOPP alguna cosa a veure?

Definitivament la nostra Escola té punts forts que, durant anys, han enriquit als alumnes que hem passat per les seues aules. Però el que fa d’una institució acadèmica una referència no és únicament l’audàcia per a apuntalar les pròpies virtuts, sinó principalment la valentia per identificar i bregar contra les seues febleses. En aquest context, seria il•lusori (i perillós) no acceptar que hem tingut, i potser encara conservem, mancances significatives, agreujades per la rapidesa amb que evoluciona tant l’enginyeria civil com el món en general, i per l’atàvica aversió al canvi que atrapa molts membres del nostre col•lectiu. L´única opció per romandre socialment útils és actuar decididament per a diagnosticar les febleses, esmenar els desencerts i adaptar-nos a les noves exigències que la societat ens demana. Si es produeix aquest canvi, molts futurs enginyers, com en el meu cas, podran edificar el seu futur, gràcies a, i no malgrat a, els fonaments de l’EPSA.

Daniel Climent i Soler

Debes estar logueado para poder comentar

EPSAlicante

Twitter EPSAlicante Facebook EPSAlicante Google+ EPSAlicante  

Blog LabsEPS Linkedin EPSAlicante Radio Politécnica RSS Revista Politécnica

Versiones impresas

Galería de fotos