Obrers, artesans i artistes

No sabia quin títol posar a aquest article: «Obrers, artesans i artistes» o «Obra, artesania i art». Tot i que el segon títol sona un poc més de llibre, m’he decidit pel primer perquè del que vull parlar és de les persones, dels obrers de la construcció plans i rasos, que amb les seues mans fan i desfan les obres, no dels arquitectes i dissenyadors que sovint veiem anomenats en tot tipus de publicacions del nostre ram i ho farem com qui puja l’escala d’un edifici marcant tres nivells o categories de la persona.

La idea em ve de lluny, quan d’adolescent, pels carrers de les nostres ciutats i pobles observava els edificis modernistes profusament decorats: unes branques, fulles, xanglots de raïm, animals, rams de flors, cànters, cares, algunes amb el rostre apagat, eixides d’un motle, però d’altres amb l’expressió i la turgència de la vida... i tantes figures més. Pedra, rajol, guarnit, estuc, ferro forjat, fusta; qualsevol material es presta per a expressar sentiments.

En aquella època de la meua vida em va causar impacte saber qui ho havia fet, saber dels autors d’aquestes figures, no pas gent amb estudis, sinó humils obrers de la construcció amb el sol bagatge del seu ofici, anys de treball, bones mans i sensibilitat, clar. El seu nom no figura en cap llibre però la seua obra sí, a vegades ignorat baix de la firma d’un reputat personatge.

No sóc el primer que ha volgut entrar en aquest tema. És ben conegut el cas de les obres de l’arquitecte Antoni Gaudí on s’ha fet un esforç per a traure de l’anonimat aquestes persones.
S’ha dit, i m’adherisc a la idea, que les obres de Gaudí ho són perquè va saber rodejar-se d’un formidable equip de persones amb sensibilitat i bones mans.

Què hauria sigut del «trencadís», ara de moda mercés a una empresa valenciana, sense els artesans que en els bancs del Parc Güell, agosarats, no dubtaven en posar-hi trossos de pitxer, plats, vidres trencats i trossets de rajola dibuixant els seus somnis?

O serà que les obres d’arquitectura a vegades són el fruit del treball d’un equip, sense restar-li mèrit, que conste, a l’arquitecte com a catalitzador de tot plegat. Sobre el paper de l’arquitecte s’ha escrit molt i no entraré perquè no és el tema que ens pertoca.

Però bé. Tornem al nostre fil. Tal com hem dit al principi, visualitzarem una casa amb tres nivells i entrarem en ella.

Primer hi trobem l’Obrer més senzill, “Obrer” escrit amb majúscula. Fa obres! Fa cases!

Més d’un autor ha dit que el seu ofici és un dels més agraïts que hi ha. Amb pedres més o menys lletges i informes, serà capaç de bastir un edifici o també podrà tenir la satisfacció de fer una cambra de bany preciosa amb uns rajols decoratius i suggerents, i encara més, és capaç de materialitzar un dormitori ben proporcionat amb una porta i una finestra situades en el lloc apropiat on és fàcil imaginar la vida d’una família.
Aquest apassionat Obrer capaç de fer realitat qualsevol treball que li encomanen té un compromís amb la vida i les persones i això el fa que exercint el seu ofici se senta ple.

Recolzats en l’ampit de la finestra del dormitori que imaginem, veiem com pel carrer passa la gent, els habitants de les obres, i decidim enfilar l’escala, pujar al segon nivell de la casa i allà trobem l’Artesà, el Mestre d’Obra, també amb majúscula.

És una persona que coneix profundament l’ofici, sap fins on es pot arribar amb cada material i els límits de les tècniques, però no queda content amb això, qüestiona, experimenta, investiga... i sap allò que en ell tant es valora: inventar i materialitzar les solucions constructives adients en els punts difícils i conflictius de l’obra. L’Artesà sap arreglar-se-les quan li encomanen fer una gran cornisa sòlida, ben formada i proporcionada i serà capaç de fer la decoració d’un parament amb equilibri i harmonia.

Ara bé, el seu sentiment i la seua saviesa no són visibles, queden ocults dins de l’obra aparent, estan dins de les juntes i l’especeig dels elements, perquè en realitat són l’obra mateixa. Tal com la natura ha conformat els ossos del nostre esquelet, ell fa que els materials es fonguen entre ells format elements constructius amb nom, funció i personalitat, durables i resistents.

Respirem profundament en el llindar del balcó de la nostra casa per a sentir l’essència d’aquesta persona, admirant la solidesa dels brancals que emmarquen el buit i com el nostre Artesà va saber donar-li la forma adequada per a dissimular el gros de la paret i infondre a les estances la sensació d’acolliment i ampul·lositat. El Mestre d’Obra juga a ser creador amb les seues mans.

I seguim muntant l’escala del nostre edifici imaginari, encara queda un pis, i arribem al tercer replà i últim del nostre camí. Ací, en aquest nivell, l’Artesà passa a fer els seus sentiments visibles i es converteix en Artista.

Parem compte. Tal com hem anat veient, l’obra és un entorn complex, l’Artista del qual parlem s’implica en la utilitat i la solidesa de les obres, les tècniques i els materials i ara, a més a més, juga amb ells per a expressar sentiments. Això el fa diferent de qualsevol escultor o pintor de quadres. Tornant a Gaudí, com els escaiolistes que treballaven en els sostres de les estances de les seues obres, donant forma a la pasta tendra, dibuixant la seua fantasia senzillament amb els dits. Què hauria sigut d’ells sense l’arquitecte que els esperonava a deixar-se anar i somiar?

Les motllures, les volutes, les sanefes, les fulles de llorer, els melicotons, el raïm, els gossos, els gats, les mans, les cares... tots cobren vida i sentiment, més enllà de la tècnica. Perceps alegria, serenor, malenconia, serietat, autoritat, opulència i un llarg etcètera, depenent de la casa que siga i el seu caràcter. Heus ací les seues mans.

En l’últim pis del nostre edifici, a sota de les cornises que el rematen, plenes de rams, flors i rostres (que m’adone que se’n riuen de mi, burletes!) sentim la mà de l’Artista i pugem de nou per l’escala, ara al terrat a mirar el món i reflexionar sobre el fet que no tot s’acaba ací, en aquests tres nivells i que l’obra és molt més complexa encara i hi ha més gent important que hi intervé, però això és tema per a un altre article.

Hem volgut fer aquest seguit de reflexions per a reivindicar l’Obrer i particularment ens hem centrat en el d’una determinada època, concretament la del Modernisme, perquè l’exposició resulta especialment gràfica, conscient del fet que avui en dia, encara que quasi sempre orfes de figures de fruites, animals, cares, fulles i volutes en els nostres edificis, seguim tenint a peu d’obra Obrers, Mestres i Artistes, i no prenem consciència del fet que ho són perquè solen ser gent amb una gran humilitat i no es vanen del seu saber.

 

Enric Barba
Professor de Arquitectura Tècnica

EPSAlicante

Twitter EPSAlicante Facebook EPSAlicante Google+ EPSAlicante  

Blog LabsEPS Linkedin EPSAlicante Radio Politécnica RSS Revista Politécnica

Versiones impresas

Galería de fotos

Recibir novedades